A mitjan de la dècada dels setanta inicia la seva col·laboració amb la televisió, que li permet acostar-se a un públic més popular. Per al mitjà televisiu, escriu peces com Dins la catedral (1976), Elisabet i Maria (1979) i Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1987), adaptacions de Prudenci Bertrana, F. Schiller i Joanot Martorell respectivament. Produeix també guions, sèries i espais dramàtics.
Les línies de producció encetades durant aquesta dècada es refermen al llarg de les posteriors. Així, algunes obres mantenen una base realista, com Ai, carai! (1985-1988), una comèdia en què es radiografia la generació de l'autor; d'altres, consoliden, a través de l'exploració de nous recursos teatrals, la seva dramatúrgia més personal, de caràcter marcadament narratiu (Descripció d'un paisatge (1977-1978) o Desig(1989) entre altres).
Descripció d'un paisatge, amb referents de La primera història d'Esther de S. Espriu i la tragèdia d'Eurípides, Hècuba, narra la història de dues germanes, Kàtila i Zahira, que després d'un exili de deu anys retornen a la seva ciutat de l'Orient mediterrani, governada per un emir absolutista que havia assassinat el pare de les noies. Aquestes intenten consumar la seva venjança, però les seves pròpies febleses i contradiccions provoquen la fallida dels seus plans i cauen en mans de l'emir.
Amb Desig que configura juntament amb Fugaç (1990-1992), E. R. (1992-1993) i Testament (1993) un cicle personal on l'autor reflexiona sobre l'amor-passió, la felicitat absoluta inassolible i el sentit de l'existència es produeix una renovació formal, tècnica i estilística. L'obra, amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l'espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges, gairebé abstractes, mostren les seves dificultats per comunicar-se i assumir les seves torbades intimitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada