AMPLIACIÓ DELS TEMES DE LITERATURA

TEMA 14; Josep Maria Benet i Jornet

L'ÍNDEX

- Biografia
- Comentari de les obres
   - "Una vella coneguda olor"
   - "Fantasia per a un auxiliar administratiu"
   - "Berenàveu a les fosques"/"Revolta de Bruixes"
   - "Dècada dels setanta"
   - Teatre infantil i televisió/ "El gos tinent"
- Altres enllaços

BIOGRAFIA

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940). Realitzà estudis de Filologia romànica. Després d'una aproximació al teatre espanyol, especialment a Buero Vallejo, i al teatre nord-americà, O'Neill i Miller, reflectits en Una vella coneguda olor (1963), projecta la trilogia sobre el mite de Drudània on vol encara una reflexió sobre el país, el sistema i la societat occidental, que culmina a Berenàveu a les fosques (1971), amb clars ressons brechtians. Passarà per una etapa de teatre imaginatiu representat per La desaparició de Wendy (1973); produirà obres infantils com Supertot (1973), Helena a l'illa del baró Zodíac (1975) o El somni de Bagdad (1977), entre d'altres. Amb Revolta de bruixes (1975) elevà a la categoria de símbol la bases realistaplantejada entre la Raó i el compromís, i la irracionalitat i l'evasió. El 1989 va estrenar Ai, carai! al Teatre Lliure. En el últims anys, a més de seguir amb el teatre infantil, ha estrenat Desig (1998), Fugaç (1992) i E.R. (1993) estrenada al Teatre Lliure (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996) i amb el qual va obtenir el Premio Nacional de Teatro, el 1995. Aquest és un teatre més personal, entorn dels temes de la felicitat, el sentit de l'existència i l'amor pel teatre, respectivament. Testament es va estrenar a Madrid, en castellà, muntada per Gerardo Vera (1996), mentre que la versió original la va dirigir Sergi Belbel (Grec, 1997). L'última peça estrenada ha estat El gos del Tinent (Sala Beckett, 1999), dirigida per Toni Casares.Ha realitzat diversos guions de televisió, entre els quals destaquem Dins la catedral: Josafat (1976), Poble Nou (1994) i Rosa (1995), Nissaga de Poder, 1996-98, Laberint d'ombres, 1998-99; i Nissaga, l'herència, 1999; entre d'altres. La seva obra ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, portuguès i basc.

COMENTARI DE LES OBRES:

De les primeres obres de base realista, la producció de Josep M. Benet i Jornet ha evolucionat cap a una dramatúrgia més personal. Però, a pesar de les innovacions constants d'un procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seva producció manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta. 

"una vella, coneguda olor"

UNA VELLA, CONEGUDA OLOR (1963)

Les primeres obres en català de la dècada dels seixanta presenten una realitat immediata. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor (1963), obra influenciada per Tennessee Williams i Eugène Ionesco, se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l'estiu de 1962. En aquest escenari transcorre la història de Maria, la qual se sent anorreada per les circumstàncies de la seva existència. El barri i la seva feina de peixatera són un jou que l'ofega. Quan corre el remor de la imminent demolició de les cases del barri per obrir-hi una avinguda, Maria creu haver trobat un camí de sortida. Però les obres no són tan ràpides com semblava i busca una altra possibilitat de fugida en els braços del seu veí, un pseudointel·lectual a qui havia rebutjat anteriorment, perque només vol aprofitar-se'n. 

"fantasia per a un auxiliar administratiu"

FANTASIA PER A UN AUXILIAR ADMINISTRATIU (1964)

Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964) és, també, un text de base realista amb influències d'Eugene O'Neill, Tennessee Williams i Arthur Miller i, també, del teatre contemporani espanyol que presenta la història d'Andreu Tarragó, un oficinista que veurà frustrades les seves aspiracions d'ascens social. 

Tanmateix, la base realista del teatre de l'autor es veu progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. Amb Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna(1966-1968) es produeix una ruptura amb els textos anteriors, ja que es formula una nova proposta formal que incorpora elements de diferents gèneres de consum, com per exemple els còmics, les novel·les de capa i espasa o el cinema. La història es presenta a través de l'arxiver Sunyer, el qual, des de l'actualitat, ofereix una novel·la sobre Marc i Jofre, dues figures del passat de Drudània, enfrontades per les seves opcions polítiques. A La nau (1968-1969), l'autor recorre a un altre gènere de consum, la ciència-ficció, per mostrar els problemes de l'estandardització de la societat occidental. 

"berenàveu a les fosques"/ "revolta de bruixes"

La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. La desaparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1970-1971) i Revolta de bruixes (1971-1975) són alguns dels textos més representatius d'aquesta etapa.  La desaparició de Wendy, que poua en diverses fonts literàries com El casament de W. Gombrowicz, l'Ulisses de James Joyce i la Primera història d'Esther de Salvador Espriu, és una reflexió sobre el teatre amb clars ressons autobiogràfics

BERENÀVEU A LES FOSQUES

A Berenàveu a les fosques l'experimentació formal es combina amb experiències personals, amb l'objectiu de passar comptes a la societat catalana de postguerra. L'obra, segons Xavier Fàbregas, "és un drama realista, naturalista a estones, escrit sense concessions [...]. És a través d'uns quants individus que Benet i Jornet ens narra què ha estat la petita classe mitjana barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la consciència del seu origen menestral i proletari i emmenada envers uns somnis que ha d'acabar per disgregar-la i, en definitiva, per destruir-la." (Serra d'Or, núm. 154, jul. 1972). La trama es desenvolupa a través de la correspondència entre Fanny i Montserrat, recurs que recorda el plantejament de Boquitas pintadas (1968) de Manuel Puig.

 

REVOLTA DE BRUIXES

A Revolta de bruixes l'autor es remet al realisme. Però aquesta opció s'explota fins al paroxisme a través d'una trama que transcorre en diferents accions paral·leles en un mateix espai escènic. D'altra banda, l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Així, la revolta d'un grup de dones contra el vigilant de l'empresa per a la qual treballen es transforma en la lluita entre la raó i la irracionalitat. 

la funcional teatre

dècada dels setanta

A mitjan de la dècada dels setanta inicia la seva col·laboració amb la televisió, que li permet acostar-se a un públic més popular. Per al mitjà televisiu, escriu peces com Dins la catedral (1976), Elisabet i Maria (1979) i Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1987), adaptacions de Prudenci Bertrana, F. Schiller i Joanot Martorell respectivament. Produeix també guions, sèries i espais dramàtics. 

Les línies de producció encetades durant aquesta dècada es refermen al llarg de les posteriors. Així, algunes obres mantenen una base realista, com Ai, carai! (1985-1988), una comèdia en què es radiografia la generació de l'autor; d'altres, consoliden, a través de l'exploració de nous recursos teatrals, la seva dramatúrgia més personal, de caràcter marcadament narratiu (Descripció d'un paisatge (1977-1978) o Desig(1989) entre altres). 

Descripció d'un paisatge, amb referents de La primera història d'Esther de S. Espriu i la tragèdia d'Eurípides, Hècuba, narra la història de dues germanes, Kàtila i Zahira, que després d'un exili de deu anys retornen a la seva ciutat de l'Orient mediterrani, governada per un emir absolutista que havia assassinat el pare de les noies. Aquestes intenten consumar la seva venjança, però les seves pròpies febleses i contradiccions provoquen la fallida dels seus plans i cauen en mans de l'emir. 

Amb Desig que configura juntament amb Fugaç (1990-1992), E. R. (1992-1993) i Testament (1993) un cicle personal on l'autor reflexiona sobre l'amor-passió, la felicitat absoluta inassolible i el sentit de l'existència es produeix una renovació formal, tècnica i estilística. L'obra, amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l'espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges, gairebé abstractes, mostren les seves dificultats per comunicar-se i assumir les seves torbades intimitats.

teatre infantil i televisió / "El gos tinent"

TEATRE INFANTIL I TELEVISIÓ

Així mateix, es manté la producció de teatre infantil i juvenil amb El tresor del pirata negre (1983) i La història de Carlota quan se'n va anar a salvar el seu amic de les mans de la dona de neu (1990-1991) i, alhora, s'amplia i diversifica la producció per al mitjà televisiu, amb sèries com Poble Nou (1992-1995), Pedralbes centre (1995),Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998) i Laberint d'ombres (1998-1999) la qual cosa demostra la versatilitat de l'autor, que ha sabut aproximar-se amb encert, a través de diferents propostes, a un públic heterogeni.

 Poble Nou; serie
 El Cor de la ciutat

EL GOS TINENT (1997)

El seu últim text publicat en escriure aquesta guia és El gos del tinent (1997). En aquesta obra, que transcorre en una realitat actual en clau universal, es presenta una reflexió sobre el poder devastador i cruel que ho destrueix tot. Des d'un punt de vista formal, El gos del tinent manté punts de contacte amb Desig (per exemple, el caràcter abstracte dels personatges dos homes i dues dones i l'ambigüitat de la situació dramàtica, que transcorre en una atmosfera intemporal).

Altres enllaços

Entrevista a Josep Maria Benet i Jornet

Totes les seues obres
Webs relacionades
Webs relacionades